El 13 d’octubre de 1972, un avió que portava a jugadors d’un equip amateur de rugby des de Montevideo (Uruguai) fins a Santiago de Xile es va estavellar en una regió remota de la serralada dels Andes. Tot i la gravetat de l’accident, van aconseguir sobreviure 32 persones, però després d’haver de passar 72 dies completament sols, a la muntanya i en unes condicions molt extremes només 16 van poder ser rescatats amb vida.

Aquest fet tràgic ha agafat una gran repercussió mediàtica des de fa 3 anys arran de l’estrena de la pel·lícula “La sociedad de la nieve”. El film, dirigit pel català Juan Antonio Bayona, explica de principi a fi aquesta història colpidora de supervivència. “La sociedad de la nieve” ha rebut nombrosos premis de prestigi del món del cinema (entre ells, 12 Premis Goya), ha estat nominada als Óscar i s’ha convertit en la pel·lícula en llengua espanyola més vista de la història de Netflix.

Ara, quatre professionals mèdics de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa han publicat un article científic a la revista Wilderness Environment Med. on analitzen, des d’una perspectiva mèdica, què els va passar als supervivents durant els 72 dies que van romandre a la muntanya i, especialment, com van aconseguir sobreviure en unes condicions meteorològiques i nutricionals extremes. L’article, que porta per títol “Medical Lessons from the 1972 Andes Plane Crash”, ha comptat amb l’autoria de Carla Crous, pediatra, Sara Fuentes, cirurgiana pediàtrica, Montse Ibarra, dietista-nutricionista, i Alexandre González, psiquiatre.

Cal remarcar que els metges de l’HUMT han realitzat aquesta publicació conjuntament amb el Dr. Roberto Canessa, un dels 16 supervivents de l’accident aeri. Canessa, a més, va ser un dels dos únics supervivents que van aconseguir creuar a peu la serralada dels Andes per anar a buscar ajuda, malgrat patir un fred extrem i una greu desnutrició.

Tot i que és un fet molt conegut, els aspectes mèdics d'aquest succés no s'han estudiat prou. D’aquí és on sorgeix la voluntat de dur a terme un estudi descriptiu retrospectiu dels 16 supervivents. Les dades s’han obtingut mitjançant entrevistes realitzades pel propi Dr. Canessa, que és cardiòleg, i la infermera Willma Kock (que va proporcionar l'atenció immediata després del rescat), així com a través dels historials mèdics disponibles.

Les afeccions s’han classificat en quatre àmbits: triatge i politraumatisme; patologies relacionades amb l'exposició a gran altitud; desnutrició i deshidratació; i seqüeles de salut mental.

Els supervivents van aplicar estratègies rudimentàries però eficaces, com ara el triatge sobre el terreny, el maneig conservador dels traumatismes, la immobilització de fractures i mesures improvisades per combatre la hipotèrmia i la deshidratació. El mal d’altura i la desnutrició severa van ser freqüents; també es va documentar un cas de síndrome de realimentació i un traumatisme cranioencefàlic. Cap dels supervivents complia els criteris del DSM-5 per al trastorn d'estrès posttraumàtic (TEPT).

Aquest cas posa de manifest la resiliència humana, l'adaptació fisiològica i la supervivència en condicions extremes, alhora que aporta informació valuosa sobre el maneig de traumatismes, la medicina ambiental i el comportament adaptatiu en escenaris inèdits.